lunes, 24 de mayo de 2010

Una història apassionant!


Pot un sol llibre abastar els principals esdeveniments que han canviat el rumb de la història i explicar-los, a més, d’una forma amena i entretinguda? El llibre de Stefan Zweig Moments estel•lars de la humanitat n’és la prova definitiva.

Es tracta d’un recull força complet d’algunes de les gestes, descobriments i creacions que d’alguna manera han canviat o alterat el curs de la història. Ens trobem davant d’una gran obra. Un adjectiu, gran, que admet dues interpretacions diferents: gran per la magnitud i transcendència dels fets històrics narrats; però gran també per l’habilitat narrativa de l’autor, el qual és capaç de transmetre en un espai reduït l’enorme emoció que amaga cadascuna de les catorze històries que conformen el llibre. Així, Zweig no es limita únicament a parlar sobre la conquesta de Bizanci, el descobriment de l’oceà pacífic o la derrota de Napoleó a Waterloo. Intenta també fer partícip el lector en tot moment situant-lo amb gran destresa en cada un dels escenaris on s’ha forjat el futur de la humanitat. Per tal de dur a terme aquesta tasca brillant l’autor parteix d’una base íntegrament històrica sobre la qual va construint cada relat. Utilitza sempre el rerefons de la història per donar vida a una altra trama que el lector pot veure, sentir i palpar perfectament, perquè n’és un testimoni directe i privilegiat. Atorga, amb altres paraules, vida i dinamisme a uns fets remots que, malgrat la seva importància cabdal, semblarien frívols i estèrils si fossin tractats des d’una perspectiva purament històrica i no literària.

Amb aquest llibre el lector gaudirà d’un seguit de petites històries, al mateix temps que se submergeix en l’oceà immens i infinit de la gran Història. Un passatemps altament recomanable per qualsevol ment intrèpida i inquieta que vulgui experimentar en primera persona la sensació viscuda per aquells qui fa segles van modificar el curs històric i van marcar grans fites que han estat referents per a futures generacions. Tal i com el mateix autor explica, són fets -casualitats molts cops producte de l’atzar- que duren tan sols un instant, però que resulten decisius durant segles i segles...

sábado, 22 de mayo de 2010

Stephen Hawking i Kate Moss: qui és la bella i qui és la bèstia?




Si parlem de Staphen Hawking -científic brillant- i de Kate Moss -model polèmica- ens estem referint a dues figures que han destacat mundialment en dos camps diametralment oposats: la ciència valora única i exclusivament la capacitat mental dels subjectes, es nodreix de la lògica i el raonament per concebre idees abstractes que ens ajudin a comprendre el complex mecanisme que regula el nostre univers. La moda, en canvi, es fonamenta en l’aspecte físic de les persones, en la imatge que aquestes ofereixen al gran públic. És pura estètica, pura façana.

Un cop assimilada aquesta diferència ens trobem en condicions de jutjar a Hawking i a Moss. Si valorem per sobre de tot la intel•ligència i la saviesa, Hawking ens resultarà infinitament més atractiu que qualsevol model que basi el seu èxit en una cara bonica i un cos perfecte. Si per contra avantposem l’aspecte físic a la capacitat intel•lectual, Moss serà sens dubte la bella del conte.

Personalment dono molta més importància a l’intel•lecte de les persones que no pas al seu físic -que, al cap i a la fi, no deixa de ser resultat de l’atzar genètic de cadascú-. Considero que no hem de valorar les persones per com són sinó per com pensen. La ment humana és quelcom fascinant que mai ha deixat de sorprendre’m. Ha estat l’artífex de grans creacions i descobriments que han contribuït al desenvolupament de la nostra espècie. I és que, ben mirat, què som els humans sinó animals vulgars als quals se’ns ha concedit l’oportunitat de pensar, raonar i reflexionar?

domingo, 16 de mayo de 2010

Mockumentary: el fals documental


Entenem per fals documental o pseudodocumental aquell gènere televisiu i cinematogràfic –o bé qualsevol obra pertanyent a aquest gènere- en el qual esdeveniments ficticis són presentats a l’espectador en format documental o de no- ficció. Les obres incloses en aquest gènere acostumen a tractar i analitzar temes actuals o passats tot situant-los en un context fictici, però mantenint sempre un alt nivell de versemblança.

Un exemple de mockumentary és la pel•lícula ‘Take the Money and Run’(1969), escrita, dirigida i protagonitzada per Woody Allen.

Es tracta d’un mockumentary o fals documental que narra la vida de Virgil Starkwell, un delinqüent fracassat brillantment interpretat per Allen. El film consisteix en una successió cronològica dels moments més notables de la biografia de Starkwell, presentats de manera còmica i estrambòtica. En tant que mockumentary tot el que explica la pel•lícula és fals, ja que aquesta es fonamenta en un personatge irreal que mai no ha existit. No obstant, l’acció dramàtica es desenvolupa en un entorn completament real -una petita ciutat dels Estats Units- i això atorga credibilitat als fets narrats.

Personalment considero ‘Take the Money and Run’ una de les primeres obres mestres del genial cineasta nord-americà, qui aprofita hàbilment l’ocasió per retratar satíricament alguns dels clixés de la societat nord-americana d’aquella època. Com en tantes obres seves, en aquesta Woody Allen convida l’espectador a formar part del seu particular univers, ple d’escenes que traspassen l’absurd i de personatges peculiars que no deixen mai indiferent. Una pel•lícula altament recomanable!

sábado, 15 de mayo de 2010

Objecte artístic vs. objecte artesanal

A vegades resulta difícil discernir entre art i artesania, dos conceptes íntimament relacionats. I és que, ben mirat, quin art no pot ser considerat artesania? La poesia consisteix en manipular les paraules, organitzar-les de tal manera que esdevinguin estèticament atractives; la música fa el mateix amb els sons; la pintura amb els colors; l’escultura amb l’espai... Per tant, si al cap i a la fi el treball de l’artista consisteix en manipular elements amb una finalitat expressiva, per quin motiu no pot ser considerat també un artesà de les formes visuals, sonores i dimensionals?


Un exemple d’objecte típicament artístic és aquesta figura de ceràmica. Considero que és art més que no pas artesania perquè el seu autor ha combinat tot un ventall d’elements cromàtics i espacials de manera intencionada, buscant obtenir un efecte concret fruit de la inspiració creativa. No és un objecte impersonal com ho podria ser un armari o una forquilla, ja que en aquest cas l’empremta del subjecte resulta més que evident.


Exemple d’objecte merament artesanal –encara que, insisteixo, amb trets de caire artístic- són aquestes figures de metall, obra del meu avi. A diferència de l’anterior, aquest objecte no és fruit de l’arravatament creatiu, sinó d’un minuciós treball artesà més funcional que artístic. Es tracta, per tant, d’un objecte purament decoratiu, que difícilment expressarà res més que allò que ja suggereix a simple vista. Des d’aquest punt de vista això és potser el que caracteritza l’artesania: és més superficial que l’art, més freda, no mostra ni reflecteix cap rastre de la personalitat de l’autor.

sábado, 8 de mayo de 2010

Qui és Lolita Bosch?

Membre d’una nova generació d’escriptors que pretén oxigenar el panorama literari actual Lolita Bosch és una dona 100 % cosmopolita. Nascuda a Barcelona l’any 1970 i llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, la Lolita ha dedicat bona part de la seva vida a viatjar arreu del planeta i conèixer noves cultures i societats. Ha passat llargues temporades als Estats Units, la Índia i Mèxic, país que coneix prou bé i on va realitzar part dels seus estudis. Reflex natural d’aquesta multiculturalitat forjada a base dels anys viscuts a l’estranger és el bilingüisme que caracteritza el seu procés creatiu: Bosch afirma escriure indistintament en català o en castellà, i fins i tot en anglès o un altre idioma si aquest li permet expressar-se amb més eficàcia.

Lolita Bosch ha publicat literatura infantil, juvenil i per adults. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, el polonès i l’anglès i en els darrers anys ha estat guanyadora de diversos premis com ara l’Òmnium Cultural d’Experimentació Literària (2004), el premi de literatura juvenil Protagonista Jove i el Serra d’Or (2007), a més de rebre l’efusiu reconeixement tant de la crítica com de lectors de totes les edats. Paral•lelament a aquesta vessant literària Bosch també ha col•laborat en diversos mitjans de comunicació espanyols i estrangers: des de diaris com El País, La Vanguàrdia i El Universal fins a programes de televisió com Saló de lectura, l’Hora del lector i Ànima entre altres.


Crítica d’una revista cultural: Audio Clásica


Audio Clásica és una revista mensual adreçada a qualsevol bon amant de la música clàssica, disponible via subscripció i també de venda en quioscos.

Es tracta d’una publicació força variada que inclou diversos articles i seccions relacionades amb la música clàssica i contemporània. En l’exemplar del mes de maig, per exemple, apareix publicat un article dedicat a la figura de Robert Schumann (1810-1856), cèlebre compositor alemany de qui enguany se celebren els 200 anys del seu naixement. Però no només es parla de músics difunts: Audio Clásica també analitza i fa un retrat general de la situació que viu la música clàssica en l’actualitat: últimes tendències, entrevistes a intèrprets i cantants, darreres novetats discogràfiques...

Aquesta és, per tant, una revista selecta que recull el bo i millor de la música culta i ho serveix mensualment a lectors entesos i interessats en la matèria capaços d’apreciar aquest art tan sublim. El preu de la publicació –quasi bé 6 €!- ja deixa entreveure que aquesta és una revista rigorosa i de qualitat, dirigida a un públic culturalment refinat i econòmicament disposat a adquirir un producte no poc costós. No obstant, opino que aquesta inversió està completament justificada i cap lector mínimament exigent podrà sentir-se decebut amb el contingut de la revista.

sábado, 1 de mayo de 2010

El pensament: bé públic o propietat individual?


A qui pertanyen les grans obres que constitueixen l’immens tresor intel•lectual de la humanitat? És reivindicable la seva autoria o bé des del mateix moment en què són concebudes esdevenen propietat comuna de tota la societat?

Aquest dilema recorda en gran mesura la lluita aferrissada entre la doctrina comunista i el pensament capitalista. Tot es redueix a dues idees antagòniques: la defensa d’una col•lectivització dels béns contra la reivindicació de la propietat privada.

Per una banda, és ben legítim pensar que la cultura, el pensament humà és quelcom comú, accessible, inapropiable. Seguint aquesta teoria tota creació humana passa a formar part d’un extens patrimoni col•lectiu amb caràcter universal del qual tots nosaltres en som propietaris: el pensament és lliure, desvinculat de cap autoria.

Per altra banda, no obstant, cal reconèixer que és igualment plausible pensar que un creador té dret a reivindicar una obra de la qual és autor. No hem d’oblidar que darrera l’autoria de qualsevol creació hi ha un esforç i una dedicació que cal reconèixer i que legitimen l’autor a reivindicar-la com a seva intel•lectualment parlant. Per tant, en tant que propietari exclusiu l’autor té dret a fer el que vulgui amb la seva obra: tant pot oferir-la gratuïtament al gran públic com pot exigir el pagament de drets d’autor a tothom que en vulgui gaudir.

Distingeixo, doncs, entre la propietat intel•lectual i la propietat material d’una obra. La primera resta associada al seu autor o autors: un escriptor, un pintor, un compositor... La segona, en canvi, està relacionada amb el consum que es fa d’aquesta obra i pot incloure qualsevol individu, tot i no ser-ne l’autor: el propietari d’un llibre, d’un quadre, d’un disc... Segons el meu punt de vista el propietari intel•lectual és l’únic propietari legítim d’una obra, ja que és a ell a qui s’ha d'atribuir la seva existència.