Cartier- Bresson: el caçador d’instants

Tal i com ell mateix afirmava, ha de ser la meta de qualsevol fotògraf atrapar amb la càmera l’instant decisiu de cada acció, el moment precís en què aquesta arriba al seu punt àlgid.

Bresson és molt més que un fotògraf. És un home que divaga càndidament pel món, esperant trobar-se al lloc precís en el moment precís per prémer el botó de la seva Leica i plasmar així una realitat fugaç i canviant que esdevé estàtica i immortal sota el seu punt de mira. Amb la seva càmera Bresson sap atrapar petits instants, fragments dispersos de situacions quotidianes i aparentment trivials que, tot i semblar irrellevants observats a simple vista, tenen un significat que transcendeix la pròpia imatge: mirades despectives, somriures ingenus, escenes apassionades, tendres, confuses, tràgiques... Tot plegat conforma una realitat heterogènia que el fotògraf no deixa escapar i que es converteix per a ell en una mena d’obsessió, com si res del que succeeix al seu voltant fos gratuït i tot esperés el moment indicat per ser fotografiat.

Bresson ens obra una nova finestra al món, a tot allò que ens envolta. Ens ensenya que la realitat no té únicament una sola lectura, que la vida no és altra cosa que una successió inacabable d'instants efímers que, potser a causa del ritme frenètic i agitat amb què vivim, encara no hem après a apreciar ni valorar degudament.

Tintín i el racisme

El còmic titulat Tintín al Congo fou publicat per Hergé (pseudònim utilitzat pel dibuixant belga Georges Remi) en forma d’historieta en blanc i negre i per entregues entre el 5 de juny de 1930 i el 11 de juny de 1931.

Uns quants anys després se’n fa una nova edició a tot color i, fins i tot, es canvien algunes parts arran de la polèmica generada pel contingut altament racista i pel to colonialista que impregna algunes de les vinyetes. La societat evoluciona, i els lectors de Tintín dels anys seixanta disten molt de ser els mateixos que els dels anys trenta: passem de l’època d’entreguerres on encara impera el racisme i les ànsies colonialistes d’algunes potències mundials (començant per l’Itàlia feixista de Mussolini i l’Alemanya nazi de Hitler), a l’era post-colonial, on un nou ordre mundial més just i solidari comença a prendre forma.

És llavors quan aquell còmic aparentment inofensiu que narrava les intrèpides aventures del reporter Tintín a l’Àfrica esdevé una burla intolerable a la dignitat del col•lectiu negre. Es desemmascara l’etnocentrisme europeista de Tintin, que arriba a una aldea perduda del Congo Belga en qualitat de missioner i pedagog, i que no fa cap esforç per amagar la seva creguda superioritat moral i intel•lectual posant de manifest l’estupidesa i la ingenuïtat dels pobres negrets africans. Els natius són constantment retratats per Hergé com éssers pusil•lànimes, babaus i mandrosos:

Tintín: Vinga! Tots a la feina!

Natiu: Jo estic molt cansat!

Tintín: No us fa vergonya permetre que un gos [referint-se a Milú] faci la feina tot sol?

Milú: Vinga, ganduls, a treballar!

Tintín: Que heu de treballar, sí o no?

Natiu: Però, és que m’embrutaré...

Pel que es veu fins i tot el gos té més autoritat que els natius...

Però el racisme no és pas l’únic element denunciable que ha causat controvèrsia d’aquest còmic. També el maltractament i l’assassinat indiscriminat d’animals esdevé quelcom habitual en l’aventura de Tintín. En una ocasió el valent periodista decideix anar de cacera i, pensant-se que està disparant a un mateix antílop, en mata quinze de cop. És igualment memorable l’escena en què mata un mico gratuïtament només per fer-se una disfressa amb la seva pell i poder salvar així el seu gos Milú, que ha estat raptat per un altre simi amb ganes de gresca. També convé esmentar el moment quan mata un búfal amb una catapulta rudimentària dissenyada per ell mateix, o quan fa explotar literalment un rinoceront en comprovar que la seva pell és impermeable a l’impacte de les bales...

Després de veure els valors i les idees que transmet aquest còmic convindria que ens replantegéssim seriosament si aquesta és una lectura apropiada per nens i nenes, ja que no fa sinó fomentar una visió estereotipada i primitiva de l’Àfrica i els africans impròpia d’una època i una societat avançada com la nostra. Tintín al Congo és avui un objecte antiquat i estrany, producte d’una època ja superada en què els blancs jugaven a manar sobre els negres, es passejaven per Àfrica com autèntics reis emperadors i s’entretenien fent volar rinoceronts pels aires.

Haikku

nit fosca

lluna clara

un nen juga amb les estrelles...

L’artista: un malalt mental?

En certa manera la bogeria és quelcom inherent en qualsevol artista. L’art no és altra cosa que un mitjà d’evasió que permet l’expressió dels seus impulsos més íntims. Dit d’una altra forma: l’art és el millor remei per l’artista, ja que és en aquell on l’individu troba consol i satisfacció, on pot esplaiar-se emocionalment, on és capaç de donar forma a un nou món interior fet a la seva mida. Així doncs, considero que no és possible la creació de cap obra artística sense l’existència d’un cert desequilibri, patiment o inquietud per part de l’artista, entès com algú que opta per manifestar-se artísticament amb l’objectiu de satisfer aquestes necessitats personals.

Segons això, les millors obres artístiques són aquelles que han estat producte de l’èxtasi creatiu, de l’ímpetu arrauxat de l’artista-creador que vessa el seu propi ego en cadascuna de les seves creacions. El vertader art no pot admetre adeptes ocasionals, sinó amants convençuts, persones que visquin exclusivament per i per a l’art. Només si tenim en compte el que significa l’art per l’artista arribarem a entendre la seva peculiar bogeria, un reflex evident del seu talent innat, el seu geni creatiu, la seva ànima.

The magic boxes

Fins no fa gaire aquestes capses aparentment anodines restaven oblidades al fons d'un armari cobertes de pols i a un pas d'anar a les escombraries. N'hi ha hagut prou amb folrar-les d'aquest blau exòtic perquè... voilà: esdevinguin una autèntica obra d'art valorada en més de 900 euros!
No deixin d'observar la sinuositat de les seves arestes, l'elegància estàtica que desprèn el seu color, la força que irradia el conjunt en la seva totalitat...

Art urbà: un triomf o una derrota?

Reafirmació de la pròpia identitat? Mostra de rebel•lia? Mitjà d’expressió personal i col•lectiva? Els nostres pobles i ciutats estan plens d’allò que anomenem art urbà: però què és exactament? I quin missatge s’amaga darrera d’aquesta nova variant cultural producte del fenomen globalitzador?

Sovint associem el concepte d’art urbà amb elements com ara els grafits, pintades que poden arribar a cobrir fins i tot la superfície més inversemblant. N’hi ha de diversos tipus: alguns demostren haver estat fets gratuïtament per una mà poc hàbil i gens predisposada a l’art pictòric. D’altres, en canvi, presenten una tècnica i un traç francament admirables -com el que apareix a la fotografia-. En la major part dels casos els seus autors no pretenen altra cosa que projectar les seves inquietuds, temors, esperances i aspiracions directament a la paret, amb la intenció de fer visibles tots els seus pensaments, d’exposar-los al món com si el carrer es tractés d’una immensa galeria d’art i els vianants en fóssim el gran públic.

En aquest sentit considero que l’art ha fet un pas endavant, ja que, en sortir dels museus i passar a conquerir la via pública, ha esdevingut accessible a tothom, transformant així el concepte mateix d’art entès -fins no fa tant- com quelcom elitista i selecte, reservat únicament a espais tancats, quasi privats. Un triomf, doncs, en majúscules.

Per altra banda, no obstant, convé esmentar el fet que aquesta popularització progressiva de l’art ha desencadenat en la seva inevitable banalització. Al contrari que en èpoques pretèrites ara ja no és artista qui pot, sinó qui vol. Avui per fer art solament cal disposar dels recursos tècnics necessaris. Això ha comportat una dràstica reducció de la qualitat artística en general, màxima perfectament aplicable tant en el camp pictòric -grafits- com també en el musical -hip hop, música dance, reggaeton...-. Curiosament, per tant, observem que, coincidint amb la seva democratització, l’art ha sofert una degradació força traumàtica: s’ha vist simplificat considerablement, ha esdevingut una cosa estèril, pobra, frívola i superficial. Podem comparar sinó un grafit qualsevol amb un quadre de Canaletto? O el reggaeton amb una simfonia de Brahms?