lunes, 1 de marzo de 2010

Art urbà: un triomf o una derrota?


Reafirmació de la pròpia identitat? Mostra de rebel•lia? Mitjà d’expressió personal i col•lectiva? Els nostres pobles i ciutats estan plens d’allò que anomenem art urbà: però què és exactament? I quin missatge s’amaga darrera d’aquesta nova variant cultural producte del fenomen globalitzador?

Sovint associem el concepte d’art urbà amb elements com ara els grafits, pintades que poden arribar a cobrir fins i tot la superfície més inversemblant. N’hi ha de diversos tipus: alguns demostren haver estat fets gratuïtament per una mà poc hàbil i gens predisposada a l’art pictòric. D’altres, en canvi, presenten una tècnica i un traç francament admirables -com el que apareix a la fotografia-. En la major part dels casos els seus autors no pretenen altra cosa que projectar les seves inquietuds, temors, esperances i aspiracions directament a la paret, amb la intenció de fer visibles tots els seus pensaments, d’exposar-los al món com si el carrer es tractés d’una immensa galeria d’art i els vianants en fóssim el gran públic.

En aquest sentit considero que l’art ha fet un pas endavant, ja que, en sortir dels museus i passar a conquerir la via pública, ha esdevingut accessible a tothom, transformant així el concepte mateix d’art entès -fins no fa tant- com quelcom elitista i selecte, reservat únicament a espais tancats, quasi privats. Un triomf, doncs, en majúscules.

Per altra banda, no obstant, convé esmentar el fet que aquesta popularització progressiva de l’art ha desencadenat en la seva inevitable banalització. Al contrari que en èpoques pretèrites ara ja no és artista qui pot, sinó qui vol. Avui per fer art solament cal disposar dels recursos tècnics necessaris. Això ha comportat una dràstica reducció de la qualitat artística en general, màxima perfectament aplicable tant en el camp pictòric -grafits- com també en el musical -hip hop, música dance, reggaeton...-. Curiosament, per tant, observem que, coincidint amb la seva democratització, l’art ha sofert una degradació força traumàtica: s’ha vist simplificat considerablement, ha esdevingut una cosa estèril, pobra, frívola i superficial. Podem comparar sinó un grafit qualsevol amb un quadre de Canaletto? O el reggaeton amb una simfonia de Brahms?

No hay comentarios:

Publicar un comentario