Una història apassionant!

Pot un sol llibre abastar els principals esdeveniments que han canviat el rumb de la història i explicar-los, a més, d’una forma amena i entretinguda? El llibre de Stefan Zweig Moments estel•lars de la humanitat n’és la prova definitiva.

Es tracta d’un recull força complet d’algunes de les gestes, descobriments i creacions que d’alguna manera han canviat o alterat el curs de la història. Ens trobem davant d’una gran obra. Un adjectiu, gran, que admet dues interpretacions diferents: gran per la magnitud i transcendència dels fets històrics narrats; però gran també per l’habilitat narrativa de l’autor, el qual és capaç de transmetre en un espai reduït l’enorme emoció que amaga cadascuna de les catorze històries que conformen el llibre. Així, Zweig no es limita únicament a parlar sobre la conquesta de Bizanci, el descobriment de l’oceà pacífic o la derrota de Napoleó a Waterloo. Intenta també fer partícip el lector en tot moment situant-lo amb gran destresa en cada un dels escenaris on s’ha forjat el futur de la humanitat. Per tal de dur a terme aquesta tasca brillant l’autor parteix d’una base íntegrament històrica sobre la qual va construint cada relat. Utilitza sempre el rerefons de la història per donar vida a una altra trama que el lector pot veure, sentir i palpar perfectament, perquè n’és un testimoni directe i privilegiat. Atorga, amb altres paraules, vida i dinamisme a uns fets remots que, malgrat la seva importància cabdal, semblarien frívols i estèrils si fossin tractats des d’una perspectiva purament històrica i no literària.

Amb aquest llibre el lector gaudirà d’un seguit de petites històries, al mateix temps que se submergeix en l’oceà immens i infinit de la gran Història. Un passatemps altament recomanable per qualsevol ment intrèpida i inquieta que vulgui experimentar en primera persona la sensació viscuda per aquells qui fa segles van modificar el curs històric i van marcar grans fites que han estat referents per a futures generacions. Tal i com el mateix autor explica, són fets -casualitats molts cops producte de l’atzar- que duren tan sols un instant, però que resulten decisius durant segles i segles...

Stephen Hawking i Kate Moss: qui és la bella i qui és la bèstia?

Si parlem de Staphen Hawking -científic brillant- i de Kate Moss -model polèmica- ens estem referint a dues figures que han destacat mundialment en dos camps diametralment oposats: la ciència valora única i exclusivament la capacitat mental dels subjectes, es nodreix de la lògica i el raonament per concebre idees abstractes que ens ajudin a comprendre el complex mecanisme que regula el nostre univers. La moda, en canvi, es fonamenta en l’aspecte físic de les persones, en la imatge que aquestes ofereixen al gran públic. És pura estètica, pura façana.

Un cop assimilada aquesta diferència ens trobem en condicions de jutjar a Hawking i a Moss. Si valorem per sobre de tot la intel•ligència i la saviesa, Hawking ens resultarà infinitament més atractiu que qualsevol model que basi el seu èxit en una cara bonica i un cos perfecte. Si per contra avantposem l’aspecte físic a la capacitat intel•lectual, Moss serà sens dubte la bella del conte.

Personalment dono molta més importància a l’intel•lecte de les persones que no pas al seu físic -que, al cap i a la fi, no deixa de ser resultat de l’atzar genètic de cadascú-. Considero que no hem de valorar les persones per com són sinó per com pensen. La ment humana és quelcom fascinant que mai ha deixat de sorprendre’m. Ha estat l’artífex de grans creacions i descobriments que han contribuït al desenvolupament de la nostra espècie. I és que, ben mirat, què som els humans sinó animals vulgars als quals se’ns ha concedit l’oportunitat de pensar, raonar i reflexionar?

Mockumentary: el fals documental

Entenem per fals documental o pseudodocumental aquell gènere televisiu i cinematogràfic –o bé qualsevol obra pertanyent a aquest gènere- en el qual esdeveniments ficticis són presentats a l’espectador en format documental o de no- ficció. Les obres incloses en aquest gènere acostumen a tractar i analitzar temes actuals o passats tot situant-los en un context fictici, però mantenint sempre un alt nivell de versemblança.

Un exemple de mockumentary és la pel•lícula ‘Take the Money and Run’(1969), escrita, dirigida i protagonitzada per Woody Allen.

Es tracta d’un mockumentary o fals documental que narra la vida de Virgil Starkwell, un delinqüent fracassat brillantment interpretat per Allen. El film consisteix en una successió cronològica dels moments més notables de la biografia de Starkwell, presentats de manera còmica i estrambòtica. En tant que mockumentary tot el que explica la pel•lícula és fals, ja que aquesta es fonamenta en un personatge irreal que mai no ha existit. No obstant, l’acció dramàtica es desenvolupa en un entorn completament real -una petita ciutat dels Estats Units- i això atorga credibilitat als fets narrats.

Personalment considero ‘Take the Money and Run’ una de les primeres obres mestres del genial cineasta nord-americà, qui aprofita hàbilment l’ocasió per retratar satíricament alguns dels clixés de la societat nord-americana d’aquella època. Com en tantes obres seves, en aquesta Woody Allen convida l’espectador a formar part del seu particular univers, ple d’escenes que traspassen l’absurd i de personatges peculiars que no deixen mai indiferent. Una pel•lícula altament recomanable!

Objecte artístic vs. objecte artesanal

A vegades resulta difícil discernir entre art i artesania, dos conceptes íntimament relacionats. I és que, ben mirat, quin art no pot ser considerat artesania? La poesia consisteix en manipular les paraules, organitzar-les de tal manera que esdevinguin estèticament atractives; la música fa el mateix amb els sons; la pintura amb els colors; l’escultura amb l’espai... Per tant, si al cap i a la fi el treball de l’artista consisteix en manipular elements amb una finalitat expressiva, per quin motiu no pot ser considerat també un artesà de les formes visuals, sonores i dimensionals?


Un exemple d’objecte típicament artístic és aquesta figura de ceràmica. Considero que és art més que no pas artesania perquè el seu autor ha combinat tot un ventall d’elements cromàtics i espacials de manera intencionada, buscant obtenir un efecte concret fruit de la inspiració creativa. No és un objecte impersonal com ho podria ser un armari o una forquilla, ja que en aquest cas l’empremta del subjecte resulta més que evident.


Exemple d’objecte merament artesanal –encara que, insisteixo, amb trets de caire artístic- són aquestes figures de metall, obra del meu avi. A diferència de l’anterior, aquest objecte no és fruit de l’arravatament creatiu, sinó d’un minuciós treball artesà més funcional que artístic. Es tracta, per tant, d’un objecte purament decoratiu, que difícilment expressarà res més que allò que ja suggereix a simple vista. Des d’aquest punt de vista això és potser el que caracteritza l’artesania: és més superficial que l’art, més freda, no mostra ni reflecteix cap rastre de la personalitat de l’autor.

Qui és Lolita Bosch?

Membre d’una nova generació d’escriptors que pretén oxigenar el panorama literari actual Lolita Bosch és una dona 100 % cosmopolita. Nascuda a Barcelona l’any 1970 i llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, la Lolita ha dedicat bona part de la seva vida a viatjar arreu del planeta i conèixer noves cultures i societats. Ha passat llargues temporades als Estats Units, la Índia i Mèxic, país que coneix prou bé i on va realitzar part dels seus estudis. Reflex natural d’aquesta multiculturalitat forjada a base dels anys viscuts a l’estranger és el bilingüisme que caracteritza el seu procés creatiu: Bosch afirma escriure indistintament en català o en castellà, i fins i tot en anglès o un altre idioma si aquest li permet expressar-se amb més eficàcia.

Lolita Bosch ha publicat literatura infantil, juvenil i per adults. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, el polonès i l’anglès i en els darrers anys ha estat guanyadora de diversos premis com ara l’Òmnium Cultural d’Experimentació Literària (2004), el premi de literatura juvenil Protagonista Jove i el Serra d’Or (2007), a més de rebre l’efusiu reconeixement tant de la crítica com de lectors de totes les edats. Paral•lelament a aquesta vessant literària Bosch també ha col•laborat en diversos mitjans de comunicació espanyols i estrangers: des de diaris com El País, La Vanguàrdia i El Universal fins a programes de televisió com Saló de lectura, l’Hora del lector i Ànima entre altres.

Crítica d’una revista cultural: Audio Clásica

Audio Clásica és una revista mensual adreçada a qualsevol bon amant de la música clàssica, disponible via subscripció i també de venda en quioscos.

Es tracta d’una publicació força variada que inclou diversos articles i seccions relacionades amb la música clàssica i contemporània. En l’exemplar del mes de maig, per exemple, apareix publicat un article dedicat a la figura de Robert Schumann (1810-1856), cèlebre compositor alemany de qui enguany se celebren els 200 anys del seu naixement. Però no només es parla de músics difunts: Audio Clásica també analitza i fa un retrat general de la situació que viu la música clàssica en l’actualitat: últimes tendències, entrevistes a intèrprets i cantants, darreres novetats discogràfiques...

Aquesta és, per tant, una revista selecta que recull el bo i millor de la música culta i ho serveix mensualment a lectors entesos i interessats en la matèria capaços d’apreciar aquest art tan sublim. El preu de la publicació –quasi bé 6 €!- ja deixa entreveure que aquesta és una revista rigorosa i de qualitat, dirigida a un públic culturalment refinat i econòmicament disposat a adquirir un producte no poc costós. No obstant, opino que aquesta inversió està completament justificada i cap lector mínimament exigent podrà sentir-se decebut amb el contingut de la revista.

El pensament: bé públic o propietat individual?

A qui pertanyen les grans obres que constitueixen l’immens tresor intel•lectual de la humanitat? És reivindicable la seva autoria o bé des del mateix moment en què són concebudes esdevenen propietat comuna de tota la societat?

Aquest dilema recorda en gran mesura la lluita aferrissada entre la doctrina comunista i el pensament capitalista. Tot es redueix a dues idees antagòniques: la defensa d’una col•lectivització dels béns contra la reivindicació de la propietat privada.

Per una banda, és ben legítim pensar que la cultura, el pensament humà és quelcom comú, accessible, inapropiable. Seguint aquesta teoria tota creació humana passa a formar part d’un extens patrimoni col•lectiu amb caràcter universal del qual tots nosaltres en som propietaris: el pensament és lliure, desvinculat de cap autoria.

Per altra banda, no obstant, cal reconèixer que és igualment plausible pensar que un creador té dret a reivindicar una obra de la qual és autor. No hem d’oblidar que darrera l’autoria de qualsevol creació hi ha un esforç i una dedicació que cal reconèixer i que legitimen l’autor a reivindicar-la com a seva intel•lectualment parlant. Per tant, en tant que propietari exclusiu l’autor té dret a fer el que vulgui amb la seva obra: tant pot oferir-la gratuïtament al gran públic com pot exigir el pagament de drets d’autor a tothom que en vulgui gaudir.

Distingeixo, doncs, entre la propietat intel•lectual i la propietat material d’una obra. La primera resta associada al seu autor o autors: un escriptor, un pintor, un compositor... La segona, en canvi, està relacionada amb el consum que es fa d’aquesta obra i pot incloure qualsevol individu, tot i no ser-ne l’autor: el propietari d’un llibre, d’un quadre, d’un disc... Segons el meu punt de vista el propietari intel•lectual és l’únic propietari legítim d’una obra, ja que és a ell a qui s’ha d'atribuir la seva existència.

La volta al món... en 80 tòpics

Els anglesos sempre han tingut fama de ser individus obsessionats per la puntualitat. Culturalment se’ls identifica com persones disciplinades i austeres, d’una educació realment exquisida. Com succeeix amb qualsevol tòpic -i aquest no és pas cap excepció- la pròpia realitat s’encarrega quasi sempre de desmentir aquelles idees preconcebudes que molta gent té respecte un determinat col•lectiu: no tots els anglesos arriben puntuals a les cites, com tampoc aturen la seva activitat diària a les cinc de la tarda per prendre el te.

En una de les obres més conegudes de Jules Verne, La volta al món en 80 dies, l’escriptor francès elabora un retrat detallat del personatge protagonista que s’ajusta completament al del típic gentleman britànic tantes vegades estereotipat. Verne descriu Phileas Fogg com un home caracteritzat per una personalitat misantròpica, gairebé excèntrica, marcada per una rutina inflexible:

“(...) [Phileas Fogg] esmorzava i dinava al club a hores cronomètricament fixades, en el mateix menjador, a la mateixa taula, sense tractar mai amb els seus amics, sense convidar mai a cap estrany. (...) Quan passejava, ho feia invariablement amb pas igual pel vestíbul”.

El Phileas Fogg que Verne ens presenta respon al clàssic arquetip d’aristòcrata conservador ric, amb una vida tranquil•la i acomodada regida per una avorrida monotonia que cal obeir incontestablement. Prova d’això és el fet que Fogg arriba a acomiadar un tal James Forster -un pobre criat seu- per haver comès el greu ‘delicte’ de portar-li l’aigua d’afaitar-se a 84 graus Fahrenheit i no a 86, com estava tradicionalment estipulat...

La meva paraula preferida

Segons resa el Diccionari Pompeu Fabra el mot estiu significa "l'estació que segueix la primavera i precedeix la tardor". No obstant, per mi aquesta paraula té una connotació que trascendeix la clàssica definició acadèmica.

La seva pronunciació evoca en mi records de la meva infantesa, quan amb la meva família marxàvem a passar uns dies a un petit poble del Vallès, lluny del xivarri eixordador de la ciutat. Em fa recordar la immensa sensació de llibertat que em provocava arribar-hi a mitjans de juny, un cop ja acabades les classes, moment en què m'entregava per complet a tot tipus d'activitats que m'era impossible practicar durant la resta de l'any: anar amunt i avall amb bicicleta, nedar tot el matí a la piscina, jugar a pilota amb els amics en un gran camp de futbol... Eren dies plàcids i feliços que dedicava a descansar i gaudir de les despreocupades ocupacions que qualsevol nen té en aquella curta edat.

Tchaikovsky Grand Sonata in G op. 37

Tercer i quart moviments interpretats per Sviatoslav Richter. Sublim!

Das weisse Band

Deutschland. 1913. Seltsam Ereignisse geschehen in eine Kleinstadt liegt nördlich von das Land. Das ganze Volk ist verwirrt und auch erschrocken. Der Leher sich entschliessen zu die Sache untersuchen. Er fürcht nicht die Wahrheit kennen, die furchtbar Wahrheit wissen...

Das weisse Band ist ein beunruhigend Film in 2009 drehen von der deutscher Regisseur Michael Haneke. Ich finde es ein bisschen deprimierend. Jedoch, ich bewundere seine bezeichnend Kraft. Ausserdem es ist sehr realistisch! Sie müssen der Film sehen!

Cartier- Bresson: el caçador d’instants

Tal i com ell mateix afirmava, ha de ser la meta de qualsevol fotògraf atrapar amb la càmera l’instant decisiu de cada acció, el moment precís en què aquesta arriba al seu punt àlgid.

Bresson és molt més que un fotògraf. És un home que divaga càndidament pel món, esperant trobar-se al lloc precís en el moment precís per prémer el botó de la seva Leica i plasmar així una realitat fugaç i canviant que esdevé estàtica i immortal sota el seu punt de mira. Amb la seva càmera Bresson sap atrapar petits instants, fragments dispersos de situacions quotidianes i aparentment trivials que, tot i semblar irrellevants observats a simple vista, tenen un significat que transcendeix la pròpia imatge: mirades despectives, somriures ingenus, escenes apassionades, tendres, confuses, tràgiques... Tot plegat conforma una realitat heterogènia que el fotògraf no deixa escapar i que es converteix per a ell en una mena d’obsessió, com si res del que succeeix al seu voltant fos gratuït i tot esperés el moment indicat per ser fotografiat.

Bresson ens obra una nova finestra al món, a tot allò que ens envolta. Ens ensenya que la realitat no té únicament una sola lectura, que la vida no és altra cosa que una successió inacabable d'instants efímers que, potser a causa del ritme frenètic i agitat amb què vivim, encara no hem après a apreciar ni valorar degudament.

Tintín i el racisme

El còmic titulat Tintín al Congo fou publicat per Hergé (pseudònim utilitzat pel dibuixant belga Georges Remi) en forma d’historieta en blanc i negre i per entregues entre el 5 de juny de 1930 i el 11 de juny de 1931.

Uns quants anys després se’n fa una nova edició a tot color i, fins i tot, es canvien algunes parts arran de la polèmica generada pel contingut altament racista i pel to colonialista que impregna algunes de les vinyetes. La societat evoluciona, i els lectors de Tintín dels anys seixanta disten molt de ser els mateixos que els dels anys trenta: passem de l’època d’entreguerres on encara impera el racisme i les ànsies colonialistes d’algunes potències mundials (començant per l’Itàlia feixista de Mussolini i l’Alemanya nazi de Hitler), a l’era post-colonial, on un nou ordre mundial més just i solidari comença a prendre forma.

És llavors quan aquell còmic aparentment inofensiu que narrava les intrèpides aventures del reporter Tintín a l’Àfrica esdevé una burla intolerable a la dignitat del col•lectiu negre. Es desemmascara l’etnocentrisme europeista de Tintin, que arriba a una aldea perduda del Congo Belga en qualitat de missioner i pedagog, i que no fa cap esforç per amagar la seva creguda superioritat moral i intel•lectual posant de manifest l’estupidesa i la ingenuïtat dels pobres negrets africans. Els natius són constantment retratats per Hergé com éssers pusil•lànimes, babaus i mandrosos:

Tintín: Vinga! Tots a la feina!

Natiu: Jo estic molt cansat!

Tintín: No us fa vergonya permetre que un gos [referint-se a Milú] faci la feina tot sol?

Milú: Vinga, ganduls, a treballar!

Tintín: Que heu de treballar, sí o no?

Natiu: Però, és que m’embrutaré...

Pel que es veu fins i tot el gos té més autoritat que els natius...

Però el racisme no és pas l’únic element denunciable que ha causat controvèrsia d’aquest còmic. També el maltractament i l’assassinat indiscriminat d’animals esdevé quelcom habitual en l’aventura de Tintín. En una ocasió el valent periodista decideix anar de cacera i, pensant-se que està disparant a un mateix antílop, en mata quinze de cop. És igualment memorable l’escena en què mata un mico gratuïtament només per fer-se una disfressa amb la seva pell i poder salvar així el seu gos Milú, que ha estat raptat per un altre simi amb ganes de gresca. També convé esmentar el moment quan mata un búfal amb una catapulta rudimentària dissenyada per ell mateix, o quan fa explotar literalment un rinoceront en comprovar que la seva pell és impermeable a l’impacte de les bales...

Després de veure els valors i les idees que transmet aquest còmic convindria que ens replantegéssim seriosament si aquesta és una lectura apropiada per nens i nenes, ja que no fa sinó fomentar una visió estereotipada i primitiva de l’Àfrica i els africans impròpia d’una època i una societat avançada com la nostra. Tintín al Congo és avui un objecte antiquat i estrany, producte d’una època ja superada en què els blancs jugaven a manar sobre els negres, es passejaven per Àfrica com autèntics reis emperadors i s’entretenien fent volar rinoceronts pels aires.

Haikku

nit fosca

lluna clara

un nen juga amb les estrelles...

L’artista: un malalt mental?

En certa manera la bogeria és quelcom inherent en qualsevol artista. L’art no és altra cosa que un mitjà d’evasió que permet l’expressió dels seus impulsos més íntims. Dit d’una altra forma: l’art és el millor remei per l’artista, ja que és en aquell on l’individu troba consol i satisfacció, on pot esplaiar-se emocionalment, on és capaç de donar forma a un nou món interior fet a la seva mida. Així doncs, considero que no és possible la creació de cap obra artística sense l’existència d’un cert desequilibri, patiment o inquietud per part de l’artista, entès com algú que opta per manifestar-se artísticament amb l’objectiu de satisfer aquestes necessitats personals.

Segons això, les millors obres artístiques són aquelles que han estat producte de l’èxtasi creatiu, de l’ímpetu arrauxat de l’artista-creador que vessa el seu propi ego en cadascuna de les seves creacions. El vertader art no pot admetre adeptes ocasionals, sinó amants convençuts, persones que visquin exclusivament per i per a l’art. Només si tenim en compte el que significa l’art per l’artista arribarem a entendre la seva peculiar bogeria, un reflex evident del seu talent innat, el seu geni creatiu, la seva ànima.

The magic boxes

Fins no fa gaire aquestes capses aparentment anodines restaven oblidades al fons d'un armari cobertes de pols i a un pas d'anar a les escombraries. N'hi ha hagut prou amb folrar-les d'aquest blau exòtic perquè... voilà: esdevinguin una autèntica obra d'art valorada en més de 900 euros!
No deixin d'observar la sinuositat de les seves arestes, l'elegància estàtica que desprèn el seu color, la força que irradia el conjunt en la seva totalitat...

Art urbà: un triomf o una derrota?

Reafirmació de la pròpia identitat? Mostra de rebel•lia? Mitjà d’expressió personal i col•lectiva? Els nostres pobles i ciutats estan plens d’allò que anomenem art urbà: però què és exactament? I quin missatge s’amaga darrera d’aquesta nova variant cultural producte del fenomen globalitzador?

Sovint associem el concepte d’art urbà amb elements com ara els grafits, pintades que poden arribar a cobrir fins i tot la superfície més inversemblant. N’hi ha de diversos tipus: alguns demostren haver estat fets gratuïtament per una mà poc hàbil i gens predisposada a l’art pictòric. D’altres, en canvi, presenten una tècnica i un traç francament admirables -com el que apareix a la fotografia-. En la major part dels casos els seus autors no pretenen altra cosa que projectar les seves inquietuds, temors, esperances i aspiracions directament a la paret, amb la intenció de fer visibles tots els seus pensaments, d’exposar-los al món com si el carrer es tractés d’una immensa galeria d’art i els vianants en fóssim el gran públic.

En aquest sentit considero que l’art ha fet un pas endavant, ja que, en sortir dels museus i passar a conquerir la via pública, ha esdevingut accessible a tothom, transformant així el concepte mateix d’art entès -fins no fa tant- com quelcom elitista i selecte, reservat únicament a espais tancats, quasi privats. Un triomf, doncs, en majúscules.

Per altra banda, no obstant, convé esmentar el fet que aquesta popularització progressiva de l’art ha desencadenat en la seva inevitable banalització. Al contrari que en èpoques pretèrites ara ja no és artista qui pot, sinó qui vol. Avui per fer art solament cal disposar dels recursos tècnics necessaris. Això ha comportat una dràstica reducció de la qualitat artística en general, màxima perfectament aplicable tant en el camp pictòric -grafits- com també en el musical -hip hop, música dance, reggaeton...-. Curiosament, per tant, observem que, coincidint amb la seva democratització, l’art ha sofert una degradació força traumàtica: s’ha vist simplificat considerablement, ha esdevingut una cosa estèril, pobra, frívola i superficial. Podem comparar sinó un grafit qualsevol amb un quadre de Canaletto? O el reggaeton amb una simfonia de Brahms?

Es pot lliurar Espanya dels seus tòpics?

Possiblement. No obstant, aquest procés, en cas de produir-se algun dia, no arribaria a materialitzar-se amb pocs anys, sinó a llarg termini. Una altra qüestió que cal tenir en compte és si a Espanya li interessa deslliurar-se d’uns estigmes mundialment coneguts, ja que, d’alguna manera, aquests són els que han contribuït a situar-la en l’imaginari col•lectiu de mig planeta.

Aquest fet, per tant, planteja una reflexió obligada: interessa a la societat espanyola que se l’associï amb uns estereotips que reflecteixen un tarannà arcaic i idealitzat que poc té a veure amb la realitat?

Malgrat que la mitologia ibèrica actua com a reclam turístic, amb el temps s’ha acabat creant una falsa imatge d’aquest país. Així, no és estrany que la idea que molts estrangers tenen d’Espanya sigui el viu reflex d’una fantasia exòtica deformada per la il•lusió romàntica segons la qual als espanyols ens encanten els toros, menjar paella i ballar flamenc. És així com volem que se’ns percebi des de l’exterior?

Personalment, considero que convé potenciar altres atributs igualment valuosos més enllà dels quatre pilars essencials que identifiquen la nostra cultura. Només si superem els tòpics a què estem encadenats arribarem a ser considerats com realment ens mereixem. Els tòpics no han estat mai positius per cap país: actuen com un mecanisme simplificador; es limiten a copsar una vaga idea del que és en realitat, deformant-ne l’essència fins a convertir-la en una mera caricatura grotesca i banal. Està a les nostres mans posar fi a aquesta imatge antiquada que sovint es té d’Espanya i canviar-la per una altra més ajustada a la realitat d’un estat modern i desenvolupat.

Don Quijote ja és història!