A qui pertanyen les grans obres que constitueixen l’immens tresor intel•lectual de la humanitat? És reivindicable la seva autoria o bé des del mateix moment en què són concebudes esdevenen propietat comuna de tota la societat?
Aquest dilema recorda en gran mesura la lluita aferrissada entre la doctrina comunista i el pensament capitalista. Tot es redueix a dues idees antagòniques: la defensa d’una col•lectivització dels béns contra la reivindicació de la propietat privada.
Per una banda, és ben legítim pensar que la cultura, el pensament humà és quelcom comú, accessible, inapropiable. Seguint aquesta teoria tota creació humana passa a formar part d’un extens patrimoni col•lectiu amb caràcter universal del qual tots nosaltres en som propietaris: el pensament és lliure, desvinculat de cap autoria.
Per altra banda, no obstant, cal reconèixer que és igualment plausible pensar que un creador té dret a reivindicar una obra de la qual és autor. No hem d’oblidar que darrera l’autoria de qualsevol creació hi ha un esforç i una dedicació que cal reconèixer i que legitimen l’autor a reivindicar-la com a seva intel•lectualment parlant. Per tant, en tant que propietari exclusiu l’autor té dret a fer el que vulgui amb la seva obra: tant pot oferir-la gratuïtament al gran públic com pot exigir el pagament de drets d’autor a tothom que en vulgui gaudir.
Distingeixo, doncs, entre la propietat intel•lectual i la propietat material d’una obra. La primera resta associada al seu autor o autors: un escriptor, un pintor, un compositor... La segona, en canvi, està relacionada amb el consum que es fa d’aquesta obra i pot incloure qualsevol individu, tot i no ser-ne l’autor: el propietari d’un llibre, d’un quadre, d’un disc... Segons el meu punt de vista el propietari intel•lectual és l’únic propietari legítim d’una obra, ja que és a ell a qui s’ha d'atribuir la seva existència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario